¿Romeo i Julieta o Sophie i Charlie?

Sophie és una noia que treballa com escriptora en una revista de Nova York. Te una relació estava amb en Víctor. Els dos decideixen anar a Verona ja que Víctor, que està intentant obrir un nou restaurant, està buscant proveïdors de vins i aliments. Ell se'n va a buscar proveïdors i mentrestant Sophie comença a visitar la ciutat on estan gaudint dels dies. Allà visita el famós balcó de Romeo i Julieta i se n'adona que la gent deixa cartes a la paret de sota el balcó. Aquestes cartes estan enganxades a la paret, en els forats que hi ha entre les pedres. Aquestes cartes i expliquen el problemes romàntics que te la persona. Unes hores més tard se n'adona que les cartes que la gent deixa són contestades per un grup de dones apassionades per l'amor. Sophie, amb molta curiositat, les va a visitar i al final acaba entrant en aquest grup i contesta algunes de les cartes. Però un dia, recollint cartes, se n'adona que al fons de tot d'un forat hi ha una carta. Aquesta carta tenia uns 50 anys i amb molta il·lusió la contesta. Sophie anima Claire, la noia  que va escriure la carta, que busqui aquell amor del que parlava. Al cap d'uns dies, arriba Claire a Verona i Sophie i ella per casualitat es coneixen. Claire venia acompanyada del seu fill, Charlie. Sophie i Charlie es comporten molt malament entre sí. Així que Sophie, Claire i Charlie intenten buscar a Lorenzo Bartolini, aquell amor d'estiu. Busquen i busquen i se n'adonen que hi ha moltes persones que es diuen Lorenzo Bartolini per Itàlia, així que els aniran a visitar un per un. Cada dia que anava passant, buscaven i buscaven a Lorenzo. Però els dos es disculpen pel seu comportament i es fan un petó. Mentres conduïa Charlie, Claire de cop i volta veu a un home que li recorda moltíssim en el seu Lorenzo, així que el crida. Aquell home era el net de l'apreciat Lorenzo i ell els ensenya on viu. Al final troben a Lorenzo i es queden a viure junts. Sophie se'n va molt trista cap a Nova York, perquè començava a sentir alguna cosa per Charlie. Però en el camí, Sophie trenca la relació que hi havia amb en Víctor i se'n torna cap a Verona, on l'endemà celebraven el casament de Lorenzo i Claire, ja que el seu home havia mort, volia refer la seva vida. Allà Charlie i Sophie es diuen tot el que senten i se n'adonen que s'estimen l'un a l'altre.

Hem de dir que l'escenografia està molt ben triada. Les localitzacions, la llum, i sobretot els angles de visió que ha triat el director per gravar l'escena (per davant el protagonista, per un costat..). Podrien haver anat a gravar a altres indrets del món, però no ho van fer, van triar Itàlia, i sobretot la Toscana per el seu encant turístic. Alguns aspectes negatius de la pel·lícula són que hi ha molt pocs moments de tensió, podríem dir que només n'hi ha dos. Al moment que ella se'n torna cap a Nova York, deixant enrere a Charlie, en seria un. Una de les idees en que està basada  aquesta pel·lícula és la de que Romeo i Julieta, del famosíssim Shakespeare, sigués l'encadenament de tota la películ·la en sí. Un altre aspecte que m'ha sobtat és que no hi ha cap escena que no sigui romàntica. En tot  moment hi ha romanticisme, amor, podríem dir "cursilades". Aquesta pel·lícula va dirigida al públic femení. Els actors es posen molt en el paper que fan i l'interpreten de veritat. Cosa que alguns actors d'aquest film en altres pel·lícules els hi ha costat més interpretar el personatge en que treballaven. Podríem dir que té més de "romàntica" que de "comèdia", la veritat. La música també és un aspecte molt i molt ben triat. Jo crec que estan molt ben triades les cançons que acompanyen a  baries escenes ja que la música et fa posar més en els sentiments que estan vivent els actors. Un exemple de música seria la cançó de Taylor swift; Love story.  Els colors càlids predominen en aquest film, ja que és estiu i ja que és a Itàlia. El cartell de la películ·la, quan el veus per primer cop, et comences a interessar pel film. Els vestuaris són típics de la Toscana i els de la Sophie, Charlie i Victor són normals, de gent de ciutat. No tenen res d'especial.

ANY	2010
DURACIÓ	105 min.
PAÍS	Estats Units
DIRECTOR	Gary Winick
GUIÓ	José Rivera, Tim Sullivan
MÚSICA	Andrea Guerra
FOTOGRAFIA	Marco Pontecorvo
REPARTIMENT	Amanda Seyfried, Vanessa Redgrave, Gael Garcia Bernal, Franco Nero, Christopher Egan,Marcia DeBonis, Giordano Formenti, Fabio Testi, Oliver Platt
PRODUCTORA	Applehead Pictures / Summit Entertainment
GÉNERE	Comèdia romàntica

Aquell noiet, en Martí

Ja des de petit tenia un aspecte estrany, tenia un aire d’arqueòleg. Sempre trobava pedres i objectes en el sorral. El sorral, un lloc on tots em jugat i ens hem divertit, ell plorava perquè no trobava aquelles coses que l’atreien i necessitava per ser feliç, mentre que jo jugava amb una pala i una galleda. Vam anar  creixen, junts. Els altres nens li deien que era estrany, però a mi m’agradava. M’agradava la seva forma de ser, la seva forma de veure la vida, els seus ulls blaus rere aquelles olleres que li feien encara més grans i més macos. Era espavilat,  llest, mentre que a mi em costava cada cop més, ell amb facilitat treia bones notes. M’ajudava cada tarda. Les nostres mares es coneixien des de sempre, i això feia que passés més temps al seu costat.

L’institut, quina època aquella... Ara que ja soc gran enyoro aquells anys, anys de tranquil·litat, aquells anys de créixer i conèixer nova gent; l’adolescència. En Martí cada vegada vestia més estrany. La “moda”, com ho anomenava la gent, era importantíssima en aquell any. Els ulls s’inundaven de colors vius i escandalosos, colors que ara no em posaria mai. Tothom anava amb aquells colors clars florescents, menys ell. Aquell noiet reservat que no deia res, semblava un sant. Anava vestit de colors apagats i tristos, tan foscos que em deprimien. No li gosava dir res, tothom és com és, ja se’n devia adonar oi? Em deia que li agradava comprar roba, que sempre hi anava amb la seva mare, i que s’ho passaven molt bé. Se’m va escapar una petita rialla i se’n va anar sense dir res. No se l’hi donaven bé els esports, deia que l’hi encantaven però el cas es que era un petit desastre. Ho va intentar amb el tennis, un amic de la classe va quedar amb un bon morat a la galta a causa del llançament inesperat de la raqueta d’en Martí. Així que se’n va donar per vençut.

Va arribar lluny quan es va fer gran, cap d’una empresa composta per 50 arqueòlegs. Donaven voltes pel món i anaven emplenant els museus. Ara ja és un home gran, ja està jubilat. Però a aconseguit el que molt poca gent aconsegueix quan es jubila, a complert tots els seus somnis i objectius. Ha aprofitat la vida al màxim. Va formar una família i va ser avi. Va arribar lluny en el món de l’arqueologia, va estar llicenciat en història antiga. Ha tingut una bona vida, i encara pot acabar d’arrodonir-ho tot amb els anys que li queden. 

Perquè m'agrada llegir?

Jo no tinc un llibre especial de quan jo era petita, no me’n recordo del primer, me’n recordo de molts. La meva infància va estar plena de contes i aventures. Entraves en un món fascinant , i allà, jo sola, vaig conèixer el gat amb botes, els tres porquets, la Blancaneus i un noi que es deia Teo, que estava a tot arreu. Quan penso en contes, recordo  la meva àvia. Una dona ja gran amb olleres i molta imaginació. S’asseia al costat del meu llit i s’inventava alguna història perquè m’adormís.

Quan sentia aquelles històries em relaxava, no sé pas de què em relaxava perquè no tenia problemes, però el cas era que em tranquil·litzava. Estava tant pendent de la protagonista que tot m’era igual. De personatges preferits no en tinc, no m’agrada escollir entre tots els de la meva infància, seria com jutjar-los i amb tot els bons moments que em van fer passar tots, seria de mala educació. Els recordo, però no amb molta precisió, per això de preferit no en tinc cap.

I és en el moment en el que el teu cap només pensa en aquelles històries, un home boig que es deia “Marcelino crece pelos”, un nen que trobava un ou amb un dinosaure a dins, un home que es deia Pitus i creava un gran zoo, amb tots i cada un dels animals que hi ha en el món. I aquells llibres de quan tenies tres o quatre anyets, amb lletra de pal, molt gran i molts dibuixos. Pensaves que aquells mons existien, però  a mesura que et feies gran veies que les coses no eren així, que cada vegada els llibres tenien menys fades i menys animals que parlaven, un món més a prop de la realitat.

Amb il·lusió esperava que les classes del dimecres a la tarda acabessin. Arribar en aquell edifici immens ple de llibres, nens i nenes, homes i dones que llegien sense parar. Els hi devia agradar llegir sense parar. Passaves per davant i ni et miraven, estaven tant concentrats en aquelles històries, que semblava que estaven en un altre món. Poder seria això el que els i agradava de llegir. Allunyar-se de la realitat amb milers de lletres i lletres, tan sols això. Era impressionant la quantitat de gent que hi havia, però ningú deia res, només se sentia el soroll de la mosca que molestava, però amb qui ningú s’hi fixava. També hi havia una noia que llegia contes. M’agradava perquè els contes que ens llegia no els havia sentit mai i per si això fos poc, no eren d’aquí de Catalunya eren de tot el món. Aquella noia em semblava màgica. La seva veu em feia submergir-me i trobar la porta d’aquell món tant especial per alguns, però tant avorrit per uns altres. 

L'estètica i el culte al cos són sinònim d'acceptació?

Podríem dir que molts dels joves d’avui en dia tenen molt en compte el seu aspecte físic. Ningú vol ser gras, tenir grans... En resum, ningú vol ser allò que la societat d’avui en dia anomena “lleig”. Cadascú és com és, ningú té els drets suficients com per jutjar-te pel teu aspecte físic o per la roba que duus posada.

Molt de jovent no discrimina per aquestes causes a altres companys, però també hi ha l’altre part dels joves que sí que ho fa. Aquest últim grup té molt alta la seva autoestima,es creuen superiors a tu en tots els aspectes, per això si no vas a la moda, si no tens una cara perfecta o un cos admirable, no volen saber res de tu.

Això que els estan fent en aquests nois i noies no és bo per la seva adolescència i poden agafar complexes. Poden deixar de menjar, poden posar-se molt de maquillatge perquè no se’ls vegi aquells grans, poden fer coses molt pitjor per culpa d’aquells adolescents immadurs.

No has de tenir un cos d’una model, has de tenir el teu cos. El teu cos és una de les coses que et fa ser diferent de la resta de la gent . Has de ser tu mateixa i deixar-te de complexes.

Fet estrany

Fa unes quantes setmanes vaig veure un paper a la porta de la fleca que explicava que es feia una acampada jove als aiguamolls. Els ho vaig explicar a la Mireia i a l’Anna i hi vam decidir anar. Va arribar el dia i ens vam trobar a la porta dels Aiguamolls amb molts de joves que no coneixíem. Va arribar la nit i ja ho teníem tot muntat. Vam sopar i ens vam posar tots en rotllana al voltant d’una foguera. La Mireia es va voler quedar allà, però l’Anna i jo ens avorríem molt. Així que vam marxar del lloc on ens concentràvem tots i vam anar a donar una volta. Tot va començar quan ens vam trobar els gossos d’allà. Es deien Lasca i Xiulet i ens van seguir m’entres ens allunyàvem. De cop la Lasca es va posar a fer un forat al terra i de sobte la Lasca havia desaparegut. L’Anna en Xiulet i jo ens i vam apropar i com que era fosc vam caure en el mateix forat que havia fet la gossa. Em vaig preguntar com podia haver fet un forat tan profund, però tot seguit vaig veure que era un túnel, la gossa havia trobat un túnel. Tots quatre vam seguir caminant al llarg d’aquell fosc i llarg camí fins que al final vam arribar a una gran sala. No sabia on era, ningú sabia on i érem.  Els gossos van començar a en flairar i van inspeccionar tota la sala. Vaig acostar-m’hi i vaig fer que es quedessin quiets i asseguts. En aquella estranya sala hi havia cinc cadires  la del mig era molt gran i alta. Em vaig sorprendre. Vaig inspeccionar aquella sala i vaig veure que estava tot plenes de portes. Cada porta tenia un número a sobre. N’hi havia sis i totes eren diferents. Em vaig acostar a la immensa cadira i vaig veure que hi havia escrit un petit text. El text deia: Si em vida vos seguir, hauràs d’escollir la porta indicada per trobar el bon camí. Quan un cop entris dins d’una porta, no podràs sortir. I el numero de cada porta hauràs de recordar si al final vols arribar. Veig veure un petit botó al final del text, el vaig prémer i totes les portes es van obrir de cop. Els gossos van  bordar alhora i van anar seguint fins parar-se a davant d’una de les portes. Vaig recordar el número de portar hi vam fer cas dels gossos. Vam arribar a una altre sala, vaig prémer un botó i va passar el mateix. I així dos cops més. Fins que vam arribar al final d’aquell camí. Hi havia una màquina on demanava una contrasenya. Vaig recordar el text que deia a la immensa cadira i vam posar tots els números de les portes que havíem passat. La porta de sobte es va obrir i vam sortir a l’exterior. Vam mirar enredera, no hi havia res, cap forat, cap túnel, no sabia si ho havíem somiat o no. Vam tornar amb la colla. I vam fer com si res.

TEXT 103

A un quart i cinc de nou – exactament vint minuts desprès que els marcians desembarcaren a Nova Jersey -  un trànsit febril i sobtat va emplenar la tranquil·la carretera de diumenge entre Nueva York i Filadèlfia , en sentit contrari que ho havien fet els turistes de cap de setmana una estona abans.  Els policies de tràfic no donaven l’abast i quedaven paralitzats per un astorament casi idiota. Els cotxes s’adelantaven uns als altres com una versió dement de les curses esportives. Hi amb una estona a tot el país les estacions de policia eren assetjades per les trucades telefòniques continues, per veïns que apareixien per allà amb roba interior, per frenètiques mestresses de casa que havien abandonat el llit sense maquillatge hi ha vagades sense el seu radiant somriure matiner. Els hospitals s’emplenaven de casos nerviosos, de col·lapses  cardíacs, de fractures múltiples: al caure de uns quant pisos, al caure als seus peus, al ser atropellats per tota classe de vehicles. En els llogarets les persones s’agenollaven suplicant pietat al Creador per la seva fatal ira.

Text 51

El bar de l’ institut estava ple  d’alumnes que parlaven amb veu molt alta, alegres perquè era el primer dia de curs i feia bastant de temps que no es veien. Estudiants que demanaven a crits un crosant de xocolata o un refresc ben fresquet, perquè ja començava a fer calor, noies escandaloses que emetien rialles tan esgarrifoses com alegres de l’il·lusió de tornar-se ha veure, cambreres amb davantals tacats de tomata dels entrepans, arremangades i sufocades , alumnes que tractaven de convèncer al seu professor que no els suspengués, dones de la neteja bromistes que explicaven acudits i fregaven la barra i el terra. Encara que les dues portes del bar estaven obertes de bat a bat perquè hi  passés l’aire, el fum que treia el forn  coïa als ulls i la gola i hi feia una calor asfixiant.