¿Romeo i Julieta o Sophie i Charlie?

Sophie és una noia que treballa com escriptora en una revista de Nova York. Te una relació estava amb en Víctor. Els dos decideixen anar a Verona ja que Víctor, que està intentant obrir un nou restaurant, està buscant proveïdors de vins i aliments. Ell se'n va a buscar proveïdors i mentrestant Sophie comença a visitar la ciutat on estan gaudint dels dies. Allà visita el famós balcó de Romeo i Julieta i se n'adona que la gent deixa cartes a la paret de sota el balcó. Aquestes cartes estan enganxades a la paret, en els forats que hi ha entre les pedres. Aquestes cartes i expliquen el problemes romàntics que te la persona. Unes hores més tard se n'adona que les cartes que la gent deixa són contestades per un grup de dones apassionades per l'amor. Sophie, amb molta curiositat, les va a visitar i al final acaba entrant en aquest grup i contesta algunes de les cartes. Però un dia, recollint cartes, se n'adona que al fons de tot d'un forat hi ha una carta. Aquesta carta tenia uns 50 anys i amb molta il·lusió la contesta. Sophie anima Claire, la noia  que va escriure la carta, que busqui aquell amor del que parlava. Al cap d'uns dies, arriba Claire a Verona i Sophie i ella per casualitat es coneixen. Claire venia acompanyada del seu fill, Charlie. Sophie i Charlie es comporten molt malament entre sí. Així que Sophie, Claire i Charlie intenten buscar a Lorenzo Bartolini, aquell amor d'estiu. Busquen i busquen i se n'adonen que hi ha moltes persones que es diuen Lorenzo Bartolini per Itàlia, així que els aniran a visitar un per un. Cada dia que anava passant, buscaven i buscaven a Lorenzo. Però els dos es disculpen pel seu comportament i es fan un petó. Mentres conduïa Charlie, Claire de cop i volta veu a un home que li recorda moltíssim en el seu Lorenzo, així que el crida. Aquell home era el net de l'apreciat Lorenzo i ell els ensenya on viu. Al final troben a Lorenzo i es queden a viure junts. Sophie se'n va molt trista cap a Nova York, perquè començava a sentir alguna cosa per Charlie. Però en el camí, Sophie trenca la relació que hi havia amb en Víctor i se'n torna cap a Verona, on l'endemà celebraven el casament de Lorenzo i Claire, ja que el seu home havia mort, volia refer la seva vida. Allà Charlie i Sophie es diuen tot el que senten i se n'adonen que s'estimen l'un a l'altre.

Hem de dir que l'escenografia està molt ben triada. Les localitzacions, la llum, i sobretot els angles de visió que ha triat el director per gravar l'escena (per davant el protagonista, per un costat..). Podrien haver anat a gravar a altres indrets del món, però no ho van fer, van triar Itàlia, i sobretot la Toscana per el seu encant turístic. Alguns aspectes negatius de la pel·lícula són que hi ha molt pocs moments de tensió, podríem dir que només n'hi ha dos. Al moment que ella se'n torna cap a Nova York, deixant enrere a Charlie, en seria un. Una de les idees en que està basada  aquesta pel·lícula és la de que Romeo i Julieta, del famosíssim Shakespeare, sigués l'encadenament de tota la películ·la en sí. Un altre aspecte que m'ha sobtat és que no hi ha cap escena que no sigui romàntica. En tot  moment hi ha romanticisme, amor, podríem dir "cursilades". Aquesta pel·lícula va dirigida al públic femení. Els actors es posen molt en el paper que fan i l'interpreten de veritat. Cosa que alguns actors d'aquest film en altres pel·lícules els hi ha costat més interpretar el personatge en que treballaven. Podríem dir que té més de "romàntica" que de "comèdia", la veritat. La música també és un aspecte molt i molt ben triat. Jo crec que estan molt ben triades les cançons que acompanyen a  baries escenes ja que la música et fa posar més en els sentiments que estan vivent els actors. Un exemple de música seria la cançó de Taylor swift; Love story.  Els colors càlids predominen en aquest film, ja que és estiu i ja que és a Itàlia. El cartell de la películ·la, quan el veus per primer cop, et comences a interessar pel film. Els vestuaris són típics de la Toscana i els de la Sophie, Charlie i Victor són normals, de gent de ciutat. No tenen res d'especial.

ANY	2010
DURACIÓ	105 min.
PAÍS	Estats Units
DIRECTOR	Gary Winick
GUIÓ	José Rivera, Tim Sullivan
MÚSICA	Andrea Guerra
FOTOGRAFIA	Marco Pontecorvo
REPARTIMENT	Amanda Seyfried, Vanessa Redgrave, Gael Garcia Bernal, Franco Nero, Christopher Egan,Marcia DeBonis, Giordano Formenti, Fabio Testi, Oliver Platt
PRODUCTORA	Applehead Pictures / Summit Entertainment
GÉNERE	Comèdia romàntica

Aquell noiet, en Martí

Ja des de petit tenia un aspecte estrany, tenia un aire d’arqueòleg. Sempre trobava pedres i objectes en el sorral. El sorral, un lloc on tots em jugat i ens hem divertit, ell plorava perquè no trobava aquelles coses que l’atreien i necessitava per ser feliç, mentre que jo jugava amb una pala i una galleda. Vam anar  creixen, junts. Els altres nens li deien que era estrany, però a mi m’agradava. M’agradava la seva forma de ser, la seva forma de veure la vida, els seus ulls blaus rere aquelles olleres que li feien encara més grans i més macos. Era espavilat,  llest, mentre que a mi em costava cada cop més, ell amb facilitat treia bones notes. M’ajudava cada tarda. Les nostres mares es coneixien des de sempre, i això feia que passés més temps al seu costat.

L’institut, quina època aquella... Ara que ja soc gran enyoro aquells anys, anys de tranquil·litat, aquells anys de créixer i conèixer nova gent; l’adolescència. En Martí cada vegada vestia més estrany. La “moda”, com ho anomenava la gent, era importantíssima en aquell any. Els ulls s’inundaven de colors vius i escandalosos, colors que ara no em posaria mai. Tothom anava amb aquells colors clars florescents, menys ell. Aquell noiet reservat que no deia res, semblava un sant. Anava vestit de colors apagats i tristos, tan foscos que em deprimien. No li gosava dir res, tothom és com és, ja se’n devia adonar oi? Em deia que li agradava comprar roba, que sempre hi anava amb la seva mare, i que s’ho passaven molt bé. Se’m va escapar una petita rialla i se’n va anar sense dir res. No se l’hi donaven bé els esports, deia que l’hi encantaven però el cas es que era un petit desastre. Ho va intentar amb el tennis, un amic de la classe va quedar amb un bon morat a la galta a causa del llançament inesperat de la raqueta d’en Martí. Així que se’n va donar per vençut.

Va arribar lluny quan es va fer gran, cap d’una empresa composta per 50 arqueòlegs. Donaven voltes pel món i anaven emplenant els museus. Ara ja és un home gran, ja està jubilat. Però a aconseguit el que molt poca gent aconsegueix quan es jubila, a complert tots els seus somnis i objectius. Ha aprofitat la vida al màxim. Va formar una família i va ser avi. Va arribar lluny en el món de l’arqueologia, va estar llicenciat en història antiga. Ha tingut una bona vida, i encara pot acabar d’arrodonir-ho tot amb els anys que li queden.