Aquell noiet, en Martí

Ja des de petit tenia un aspecte estrany, tenia un aire d’arqueòleg. Sempre trobava pedres i objectes en el sorral. El sorral, un lloc on tots em jugat i ens hem divertit, ell plorava perquè no trobava aquelles coses que l’atreien i necessitava per ser feliç, mentre que jo jugava amb una pala i una galleda. Vam anar  creixen, junts. Els altres nens li deien que era estrany, però a mi m’agradava. M’agradava la seva forma de ser, la seva forma de veure la vida, els seus ulls blaus rere aquelles olleres que li feien encara més grans i més macos. Era espavilat,  llest, mentre que a mi em costava cada cop més, ell amb facilitat treia bones notes. M’ajudava cada tarda. Les nostres mares es coneixien des de sempre, i això feia que passés més temps al seu costat.

L’institut, quina època aquella... Ara que ja soc gran enyoro aquells anys, anys de tranquil·litat, aquells anys de créixer i conèixer nova gent; l’adolescència. En Martí cada vegada vestia més estrany. La “moda”, com ho anomenava la gent, era importantíssima en aquell any. Els ulls s’inundaven de colors vius i escandalosos, colors que ara no em posaria mai. Tothom anava amb aquells colors clars florescents, menys ell. Aquell noiet reservat que no deia res, semblava un sant. Anava vestit de colors apagats i tristos, tan foscos que em deprimien. No li gosava dir res, tothom és com és, ja se’n devia adonar oi? Em deia que li agradava comprar roba, que sempre hi anava amb la seva mare, i que s’ho passaven molt bé. Se’m va escapar una petita rialla i se’n va anar sense dir res. No se l’hi donaven bé els esports, deia que l’hi encantaven però el cas es que era un petit desastre. Ho va intentar amb el tennis, un amic de la classe va quedar amb un bon morat a la galta a causa del llançament inesperat de la raqueta d’en Martí. Així que se’n va donar per vençut.

Va arribar lluny quan es va fer gran, cap d’una empresa composta per 50 arqueòlegs. Donaven voltes pel món i anaven emplenant els museus. Ara ja és un home gran, ja està jubilat. Però a aconseguit el que molt poca gent aconsegueix quan es jubila, a complert tots els seus somnis i objectius. Ha aprofitat la vida al màxim. Va formar una família i va ser avi. Va arribar lluny en el món de l’arqueologia, va estar llicenciat en història antiga. Ha tingut una bona vida, i encara pot acabar d’arrodonir-ho tot amb els anys que li queden.