Perquè m'agrada llegir?

Jo no tinc un llibre especial de quan jo era petita, no me’n recordo del primer, me’n recordo de molts. La meva infància va estar plena de contes i aventures. Entraves en un món fascinant , i allà, jo sola, vaig conèixer el gat amb botes, els tres porquets, la Blancaneus i un noi que es deia Teo, que estava a tot arreu. Quan penso en contes, recordo  la meva àvia. Una dona ja gran amb olleres i molta imaginació. S’asseia al costat del meu llit i s’inventava alguna història perquè m’adormís.

Quan sentia aquelles històries em relaxava, no sé pas de què em relaxava perquè no tenia problemes, però el cas era que em tranquil·litzava. Estava tant pendent de la protagonista que tot m’era igual. De personatges preferits no en tinc, no m’agrada escollir entre tots els de la meva infància, seria com jutjar-los i amb tot els bons moments que em van fer passar tots, seria de mala educació. Els recordo, però no amb molta precisió, per això de preferit no en tinc cap.

I és en el moment en el que el teu cap només pensa en aquelles històries, un home boig que es deia “Marcelino crece pelos”, un nen que trobava un ou amb un dinosaure a dins, un home que es deia Pitus i creava un gran zoo, amb tots i cada un dels animals que hi ha en el món. I aquells llibres de quan tenies tres o quatre anyets, amb lletra de pal, molt gran i molts dibuixos. Pensaves que aquells mons existien, però  a mesura que et feies gran veies que les coses no eren així, que cada vegada els llibres tenien menys fades i menys animals que parlaven, un món més a prop de la realitat.

Amb il·lusió esperava que les classes del dimecres a la tarda acabessin. Arribar en aquell edifici immens ple de llibres, nens i nenes, homes i dones que llegien sense parar. Els hi devia agradar llegir sense parar. Passaves per davant i ni et miraven, estaven tant concentrats en aquelles històries, que semblava que estaven en un altre món. Poder seria això el que els i agradava de llegir. Allunyar-se de la realitat amb milers de lletres i lletres, tan sols això. Era impressionant la quantitat de gent que hi havia, però ningú deia res, només se sentia el soroll de la mosca que molestava, però amb qui ningú s’hi fixava. També hi havia una noia que llegia contes. M’agradava perquè els contes que ens llegia no els havia sentit mai i per si això fos poc, no eren d’aquí de Catalunya eren de tot el món. Aquella noia em semblava màgica. La seva veu em feia submergir-me i trobar la porta d’aquell món tant especial per alguns, però tant avorrit per uns altres.