Currículum

Currículum

Dades personals:

Nom: Toni Perarnau Jiménez

Adreça: C/ Tagamanent nº 9, 3r. 1a.

Localitat: Aiguafreda (Vallès Or.) 08591

Telèfon: 938.442.300

Adreça electrònica: toniperji5@gmail.com

Data de naixement: 05/05/1993

DNI: 55882975-R     

  

Estudis:

·         He cursat primària a l’Escola Sta. Caterina al curs 2005-2006.

·         He cursat l’ESO a l’institut Maria Sastre al curs 2010-2011.

·         He cursat el batxillerat a l’institut Maria Sastre al curs 2013-2014.

Experiència laboral:

·         Repartidor de pizzes a Barcelona a la pizzeria “la Italiana”.

·         Model de perruqueria a la “Disco belle home”.

Competències personals:

·         Nivell bàsic d’Alemany.

·         Nivell advance d’anglès, cursat a Oxford.

·         Nivell C de català.

·         Nivell C de castellà.

Informàtica:

·         Curs d’ofimàtica a l’escola d’informàtica de Lleida.

·         Curs de Windows a l’escola d’informàtica de Lleida.

Hobbies:

·         Està en procés un curs de submarinisme a l’escola de submarinisme de l’Escala.

·         Està en procés un curs de fotografia subaquàtica a l’escola de submarinisme de l’Escala.

·         Trec a passejar gossos a fi d’augmentar els meus insignificants ingressos.

Carta de presentació

Família Font Picany

C/Riu Congost, 17 2n, Sera

08591, Aiguafreda ( Vallès Or.) 

Antoni Perarnau Jiménez

Pge. Tagamanent,9 , 3r, 1ª

Aiguafreda (Vallès Or.) 08591

Benvolguda família Font i Picany,

Els adjunto el meu currículum perquè considereu la idea de contractar-me per fer classes particulars a la seva filla.

Sóc un noi amb molta paciència i sé com tractar a nens de l’edat de la Maria.

Uns dels grans avantatges és que visc molt a prop de la seva residència, així que jo m’estalviaria de agafar busos o taxis i si algun altre dia em necessiteu per cuidar la vostra filla, doncs amb pocs minuts seria a casa seva.

En aquests moments estic estudiant per aprovar la Selectivitat, però no hi ha cap problema perquè m’ho puc compaginar.

Aprofito l’avinentesa per agrair-los que hagin dedicat temps a llegir-se el meu currículum.

Atentament,

Podeu posar-vos amb contacte amb el telèfon que us adjunto en el currículum. Gràcies. 

Dimecres 17 de Febrer (diari)

I és que pensar que fa res estàvem junts... Jugàvem a cartes, que era el que més t’agradava i miràvem la televisió, comentant els més petits aspectes de les series que ningú més veia. Tenia el pressentiment que mai te’n aniries, que mai em deixaries sola. Però un dia, te’n vas anar.

Va ser un dia trist i plujós i tu ja no eres a casa. Feia quatre dies que l’ambulància t’havia vingut a buscar a les cinc del matí i et portaven a l’hospital. Jo em vaig quedar a casa, mirant com plovia a la terrassa, alhora que les meves llàgrimes es confonien amb la pluja que queia del cel.  La lluna em mirava i em consolava amb la seva llum al mig de la fosca nit. Ella em convidava a pensar en veu alta, a explicar-li què havia passat i em feia companyia en aquella nit. Els dies m’anaven cabent a sobre, com el pesat pressentiment que tenia, a dins del meu petit cor, de que et quedaven pocs dies de vida.

No i podia parar de pensar. No podia parar de pensar en tu, i en el perquè te’n havies d’anar i deixar-me sola en aquest gran món. Al teu costat em sentia bé. Em sentia agust i protegida, però aquests sentiments se’n van anar el dia de la teva mort. L’enterrament va tenir lloc un dia desprès. Però aquest dia va ser estrany. Va sortir el sol, i aquells raigs d’escalfor que bronzejaven la meva blanca pell m’ho van deixar tot clar. Tu no te n’has anat, estàs aquí al meu costat. Jo se que em protegeixes i em vigiles i que mai em deixaràs sola.

I pot ser el motiu pel qual estic seguint endavant, esforçant-me dia a dia. I ara, quan veig el sol sortir entre les muntanyes, se que as tornat a nàixer. Jo se que tu ets el sol que m’il·lumina cada matí i que mai deixarà de sortir.

És estrany aquest sentiment que tinc a dintre, saps que vull dir estimat diari? Jo ara no el puc descriure, no hi ha paraules per descriure’l, però poder d’aquí uns anyets quan torni a llegir aquesta pàgina del diari ho sabré explicar i serà llavors quan sabré de segur que ho he superat i que algun dia em podré reunir em tu. 

Descripció d'un paisatge

-Aquella sensació que t’envaïa el cos quan creuaves la frontera entre vegetació i terreny rocós, era especial, era indescriptible.  Quan veies l’immens salt d’aigua que tenies davant, el vertigen s’apoderava de tu i et feia retrocedir uns quants passos i només els més valents s’atrevien a  saltar amb emoció aquell petit penya-segat. No devia fer més de 7 metres d’alt, però la impressió de saltar al buit i que l’aigua t’agafés era màgica. L’aigua era freda, perquè només hi tocava el sol unes 6 hores . Si continuaves nedant trobaves una altra roca immensa i encara més alta que l’anterior. L’escalaves pensant: tindré jo el valor necessari per saltar aquesta escarpada roca? Només uns pocs valents s’atrevien a saltar. Uns 9 metres no els salta tothom. La gent deia que a dins d’aquell petit llac hi havia remolins d’aigua, i la veritat, des de d’alt d’alguna roca se’n podia distingir algun. També hi trobaves tot tipus de peixos i fins i tot alguna serp d’aigua, però la veritat era que tenia més por ella de tu, que al revés.

-Uns pocs coneixem aquest indret inèdit...

-Millor avi, així perdurarà per més temps.

Anunci

Avui  dia els anuncis publicitaris solen ser avorrits i amb poc valor creatiu. El primer dels espots de “Voll-Dam”  reafirma els valors, els ideals i un estil de vida pròpia amb llibertat. El nivell de creativitat ha anat progressant. Han aprofitat un dia tant assenyalat per Catalunya, la diada de Sant Jordi, per fer una altra campanya més atrevit. La diada,  a part de ser un dia festiu i cultural, és també un dia reivindicatiu pels drets de la nostra terra. L’espot on surt Sant Jordi representa aquest valors i aquests ideals d’enfrontar-se a allò desconegut i perillós. Aquests 31 segons que dura són de reafirmació personal i nacional.

Espero que els propers anuncis siguin de la mateixa qualitat que aquests últims.

Meritxell Vidal Feliu

Que és millor l’escola d’ara o la dels anys 40?

Als anys 40 les escoles eren molt diferents. Ja sigui pels mètodes que feien servir per ensenyar o per els aconteixaments històrics que estaven passant en aquell moment a Espanya. Encarnació ens ha explicat com eren a la seva època els col·legis on havia estudiat i aprés a valorar el que l'envoltava. Ella va anar a moltes escoles ja que per culpa de la guerra, destinaven al seu pare a traslladar-se a altres parts d’Espanya. Primer de tot anava en una escola de monges però com que no la podien pagar van haver de treure els seus 7 fills d‘aquella escola religiosa. Després els 7 germans van anar a una escola nacional on a les classes no hi havia calefacció i a l'hivern hi feia molta fred. Els nens i les nenes estaven separats completament. Era per una qüestió religiosa. A l'entrar per la porta de l'escola tots els nois i noies havien de cantar un himne nacional, Tots a l'hora i a més a més afinar. Una altre aspecte curiós era que a l'entrà a la classe que els  corresponia havien de dir: "Ave Maria Purissima", també per una qüestió religiosa. El tractament de l'alumne al professor era de vostè, ja que si no era una falta de respecte molt i molt gran cap a la gent de més edat. El tractament de professor a l'alumne també era de vostè. A les hores de lleure s'ajuntaven totes les nenes en un racó,  ja que feia molta fred, i compartien alguna cosa de menjar, ja que algunes amigues d'ella no tenien res per esmorzar i es marejaven molt sovint.

Actualment moltíssimes coses han canviat respecte als anys 40. Com podem corroborar en els dies d’avui tenim calefacció a l’hivern, encara que sigui poca. En cap mena de situació, excepte els lavabos, ens separen en nois i noies. Imaginat, cada vegada que entréssim per la porta de l’escola, que t’obliguessin a cantar un himne nacional? Crec que en aquesta situació, els nois i noies no cantarien, ja que si no cantessin tampoc els podrien “picar”. És evident que el respecte de l’alumne cap al professor ha baixat en picat des dels anys 40. La paraula “picar” ara es impossible de fer-la servir, ja que ha canviat la forma d’ensenyar comportament a la joventut.

Als 12 anys va deixar d'estudiar per posar-se a treballar en  una fàbrica de peix. No els  va explicar als seus pares que va deixar el col·legi, però, al cap d’uns dies se’n van adonar per l’olor a peix. El treball consistia en treure el cap i els budells del peix que acabaven de treure del mar. A continuació es posaven en uns barrils de fusta per salar el peix. Els seus pares es van enfadar perquè volien que la nena anés al col·legi i tingués una bona educació.

Ara fins els 16 anys no pots deixar d’estudiar. I si no vas a l’escola durant un cert temps truquen a casa i pregunten per tu. També fins els 16 anys no pots començar a treballar amb un sou, si no es que et paguen “amb negra”. Fer el que va fer l’Encarnació, ara no es podria fer.

En aquell col·legi no hi havia vaters. Eren uns forats al terra anomenats “retretes”. Tu col·locaves els peus a la marca que hi havia al terra i t’ajupies. Però un dia estava fent les seves necessitats i envés de mirar cap a la porta, es va posar a mirar cap a la paret. I una nena per darrera la va empènyer amb els peus. Va caure iva  tenir la sensació que el forat se la empassaria. 

I és de lògica que ara, les escoles estiguin construïdes amb uns bons lavabos i no uns forats al terra, que ja les condicions d’higiene en aquella època devien ser pèssimes.

Els professors tenien un pal am el que senyalaven la pissarra i els mapes, etc. I si algú no es portava bé, el professor li feia estirar la mà i amb el pal els picaven en el palmell de la mà. Hi havia una frase feta que deia: “La letra entra con sangre”. Els mossens quan els feien catequesis també tenien un regle i també feien servir aquestes mesures.

Ara, com ja he dit, “pica” no es un vocabulari conreat a les escoles, ja que pots tenir veritables problemes si ho fas. La frase feta que he escrit fa poques línies ens explica com eren de durs el càstigs si et portaves malament. Si et portaves malament, et picaven i te’n penedies d’haver-ho fet i no ho tornaves a fer.

En resum, les escoles d’ara amb les escoles dels anys 40 han canviat moltíssim, en tots els àmbits. I la gent d’aquella època creuen que si poguessin tenir tot el que nosaltres tenim en els dies d’avui, haguessin disfrutat molt més de la seva estància a l’escola. 

Booktràiler

¿Romeo i Julieta o Sophie i Charlie?

Sophie és una noia que treballa com escriptora en una revista de Nova York. Te una relació estava amb en Víctor. Els dos decideixen anar a Verona ja que Víctor, que està intentant obrir un nou restaurant, està buscant proveïdors de vins i aliments. Ell se'n va a buscar proveïdors i mentrestant Sophie comença a visitar la ciutat on estan gaudint dels dies. Allà visita el famós balcó de Romeo i Julieta i se n'adona que la gent deixa cartes a la paret de sota el balcó. Aquestes cartes estan enganxades a la paret, en els forats que hi ha entre les pedres. Aquestes cartes i expliquen el problemes romàntics que te la persona. Unes hores més tard se n'adona que les cartes que la gent deixa són contestades per un grup de dones apassionades per l'amor. Sophie, amb molta curiositat, les va a visitar i al final acaba entrant en aquest grup i contesta algunes de les cartes. Però un dia, recollint cartes, se n'adona que al fons de tot d'un forat hi ha una carta. Aquesta carta tenia uns 50 anys i amb molta il·lusió la contesta. Sophie anima Claire, la noia  que va escriure la carta, que busqui aquell amor del que parlava. Al cap d'uns dies, arriba Claire a Verona i Sophie i ella per casualitat es coneixen. Claire venia acompanyada del seu fill, Charlie. Sophie i Charlie es comporten molt malament entre sí. Així que Sophie, Claire i Charlie intenten buscar a Lorenzo Bartolini, aquell amor d'estiu. Busquen i busquen i se n'adonen que hi ha moltes persones que es diuen Lorenzo Bartolini per Itàlia, així que els aniran a visitar un per un. Cada dia que anava passant, buscaven i buscaven a Lorenzo. Però els dos es disculpen pel seu comportament i es fan un petó. Mentres conduïa Charlie, Claire de cop i volta veu a un home que li recorda moltíssim en el seu Lorenzo, així que el crida. Aquell home era el net de l'apreciat Lorenzo i ell els ensenya on viu. Al final troben a Lorenzo i es queden a viure junts. Sophie se'n va molt trista cap a Nova York, perquè començava a sentir alguna cosa per Charlie. Però en el camí, Sophie trenca la relació que hi havia amb en Víctor i se'n torna cap a Verona, on l'endemà celebraven el casament de Lorenzo i Claire, ja que el seu home havia mort, volia refer la seva vida. Allà Charlie i Sophie es diuen tot el que senten i se n'adonen que s'estimen l'un a l'altre.

Hem de dir que l'escenografia està molt ben triada. Les localitzacions, la llum, i sobretot els angles de visió que ha triat el director per gravar l'escena (per davant el protagonista, per un costat..). Podrien haver anat a gravar a altres indrets del món, però no ho van fer, van triar Itàlia, i sobretot la Toscana per el seu encant turístic. Alguns aspectes negatius de la pel·lícula són que hi ha molt pocs moments de tensió, podríem dir que només n'hi ha dos. Al moment que ella se'n torna cap a Nova York, deixant enrere a Charlie, en seria un. Una de les idees en que està basada  aquesta pel·lícula és la de que Romeo i Julieta, del famosíssim Shakespeare, sigués l'encadenament de tota la películ·la en sí. Un altre aspecte que m'ha sobtat és que no hi ha cap escena que no sigui romàntica. En tot  moment hi ha romanticisme, amor, podríem dir "cursilades". Aquesta pel·lícula va dirigida al públic femení. Els actors es posen molt en el paper que fan i l'interpreten de veritat. Cosa que alguns actors d'aquest film en altres pel·lícules els hi ha costat més interpretar el personatge en que treballaven. Podríem dir que té més de "romàntica" que de "comèdia", la veritat. La música també és un aspecte molt i molt ben triat. Jo crec que estan molt ben triades les cançons que acompanyen a  baries escenes ja que la música et fa posar més en els sentiments que estan vivent els actors. Un exemple de música seria la cançó de Taylor swift; Love story.  Els colors càlids predominen en aquest film, ja que és estiu i ja que és a Itàlia. El cartell de la películ·la, quan el veus per primer cop, et comences a interessar pel film. Els vestuaris són típics de la Toscana i els de la Sophie, Charlie i Victor són normals, de gent de ciutat. No tenen res d'especial.

ANY	2010
DURACIÓ	105 min.
PAÍS	Estats Units
DIRECTOR	Gary Winick
GUIÓ	José Rivera, Tim Sullivan
MÚSICA	Andrea Guerra
FOTOGRAFIA	Marco Pontecorvo
REPARTIMENT	Amanda Seyfried, Vanessa Redgrave, Gael Garcia Bernal, Franco Nero, Christopher Egan,Marcia DeBonis, Giordano Formenti, Fabio Testi, Oliver Platt
PRODUCTORA	Applehead Pictures / Summit Entertainment
GÉNERE	Comèdia romàntica

Aquell noiet, en Martí

Ja des de petit tenia un aspecte estrany, tenia un aire d’arqueòleg. Sempre trobava pedres i objectes en el sorral. El sorral, un lloc on tots em jugat i ens hem divertit, ell plorava perquè no trobava aquelles coses que l’atreien i necessitava per ser feliç, mentre que jo jugava amb una pala i una galleda. Vam anar  creixen, junts. Els altres nens li deien que era estrany, però a mi m’agradava. M’agradava la seva forma de ser, la seva forma de veure la vida, els seus ulls blaus rere aquelles olleres que li feien encara més grans i més macos. Era espavilat,  llest, mentre que a mi em costava cada cop més, ell amb facilitat treia bones notes. M’ajudava cada tarda. Les nostres mares es coneixien des de sempre, i això feia que passés més temps al seu costat.

L’institut, quina època aquella... Ara que ja soc gran enyoro aquells anys, anys de tranquil·litat, aquells anys de créixer i conèixer nova gent; l’adolescència. En Martí cada vegada vestia més estrany. La “moda”, com ho anomenava la gent, era importantíssima en aquell any. Els ulls s’inundaven de colors vius i escandalosos, colors que ara no em posaria mai. Tothom anava amb aquells colors clars florescents, menys ell. Aquell noiet reservat que no deia res, semblava un sant. Anava vestit de colors apagats i tristos, tan foscos que em deprimien. No li gosava dir res, tothom és com és, ja se’n devia adonar oi? Em deia que li agradava comprar roba, que sempre hi anava amb la seva mare, i que s’ho passaven molt bé. Se’m va escapar una petita rialla i se’n va anar sense dir res. No se l’hi donaven bé els esports, deia que l’hi encantaven però el cas es que era un petit desastre. Ho va intentar amb el tennis, un amic de la classe va quedar amb un bon morat a la galta a causa del llançament inesperat de la raqueta d’en Martí. Així que se’n va donar per vençut.

Va arribar lluny quan es va fer gran, cap d’una empresa composta per 50 arqueòlegs. Donaven voltes pel món i anaven emplenant els museus. Ara ja és un home gran, ja està jubilat. Però a aconseguit el que molt poca gent aconsegueix quan es jubila, a complert tots els seus somnis i objectius. Ha aprofitat la vida al màxim. Va formar una família i va ser avi. Va arribar lluny en el món de l’arqueologia, va estar llicenciat en història antiga. Ha tingut una bona vida, i encara pot acabar d’arrodonir-ho tot amb els anys que li queden. 

Perquè m'agrada llegir?

Jo no tinc un llibre especial de quan jo era petita, no me’n recordo del primer, me’n recordo de molts. La meva infància va estar plena de contes i aventures. Entraves en un món fascinant , i allà, jo sola, vaig conèixer el gat amb botes, els tres porquets, la Blancaneus i un noi que es deia Teo, que estava a tot arreu. Quan penso en contes, recordo  la meva àvia. Una dona ja gran amb olleres i molta imaginació. S’asseia al costat del meu llit i s’inventava alguna història perquè m’adormís.

Quan sentia aquelles històries em relaxava, no sé pas de què em relaxava perquè no tenia problemes, però el cas era que em tranquil·litzava. Estava tant pendent de la protagonista que tot m’era igual. De personatges preferits no en tinc, no m’agrada escollir entre tots els de la meva infància, seria com jutjar-los i amb tot els bons moments que em van fer passar tots, seria de mala educació. Els recordo, però no amb molta precisió, per això de preferit no en tinc cap.

I és en el moment en el que el teu cap només pensa en aquelles històries, un home boig que es deia “Marcelino crece pelos”, un nen que trobava un ou amb un dinosaure a dins, un home que es deia Pitus i creava un gran zoo, amb tots i cada un dels animals que hi ha en el món. I aquells llibres de quan tenies tres o quatre anyets, amb lletra de pal, molt gran i molts dibuixos. Pensaves que aquells mons existien, però  a mesura que et feies gran veies que les coses no eren així, que cada vegada els llibres tenien menys fades i menys animals que parlaven, un món més a prop de la realitat.

Amb il·lusió esperava que les classes del dimecres a la tarda acabessin. Arribar en aquell edifici immens ple de llibres, nens i nenes, homes i dones que llegien sense parar. Els hi devia agradar llegir sense parar. Passaves per davant i ni et miraven, estaven tant concentrats en aquelles històries, que semblava que estaven en un altre món. Poder seria això el que els i agradava de llegir. Allunyar-se de la realitat amb milers de lletres i lletres, tan sols això. Era impressionant la quantitat de gent que hi havia, però ningú deia res, només se sentia el soroll de la mosca que molestava, però amb qui ningú s’hi fixava. També hi havia una noia que llegia contes. M’agradava perquè els contes que ens llegia no els havia sentit mai i per si això fos poc, no eren d’aquí de Catalunya eren de tot el món. Aquella noia em semblava màgica. La seva veu em feia submergir-me i trobar la porta d’aquell món tant especial per alguns, però tant avorrit per uns altres. 

L'estètica i el culte al cos són sinònim d'acceptació?

Podríem dir que molts dels joves d’avui en dia tenen molt en compte el seu aspecte físic. Ningú vol ser gras, tenir grans... En resum, ningú vol ser allò que la societat d’avui en dia anomena “lleig”. Cadascú és com és, ningú té els drets suficients com per jutjar-te pel teu aspecte físic o per la roba que duus posada.

Molt de jovent no discrimina per aquestes causes a altres companys, però també hi ha l’altre part dels joves que sí que ho fa. Aquest últim grup té molt alta la seva autoestima,es creuen superiors a tu en tots els aspectes, per això si no vas a la moda, si no tens una cara perfecta o un cos admirable, no volen saber res de tu.

Això que els estan fent en aquests nois i noies no és bo per la seva adolescència i poden agafar complexes. Poden deixar de menjar, poden posar-se molt de maquillatge perquè no se’ls vegi aquells grans, poden fer coses molt pitjor per culpa d’aquells adolescents immadurs.

No has de tenir un cos d’una model, has de tenir el teu cos. El teu cos és una de les coses que et fa ser diferent de la resta de la gent . Has de ser tu mateixa i deixar-te de complexes.

Fet estrany

Fa unes quantes setmanes vaig veure un paper a la porta de la fleca que explicava que es feia una acampada jove als aiguamolls. Els ho vaig explicar a la Mireia i a l’Anna i hi vam decidir anar. Va arribar el dia i ens vam trobar a la porta dels Aiguamolls amb molts de joves que no coneixíem. Va arribar la nit i ja ho teníem tot muntat. Vam sopar i ens vam posar tots en rotllana al voltant d’una foguera. La Mireia es va voler quedar allà, però l’Anna i jo ens avorríem molt. Així que vam marxar del lloc on ens concentràvem tots i vam anar a donar una volta. Tot va començar quan ens vam trobar els gossos d’allà. Es deien Lasca i Xiulet i ens van seguir m’entres ens allunyàvem. De cop la Lasca es va posar a fer un forat al terra i de sobte la Lasca havia desaparegut. L’Anna en Xiulet i jo ens i vam apropar i com que era fosc vam caure en el mateix forat que havia fet la gossa. Em vaig preguntar com podia haver fet un forat tan profund, però tot seguit vaig veure que era un túnel, la gossa havia trobat un túnel. Tots quatre vam seguir caminant al llarg d’aquell fosc i llarg camí fins que al final vam arribar a una gran sala. No sabia on era, ningú sabia on i érem.  Els gossos van començar a en flairar i van inspeccionar tota la sala. Vaig acostar-m’hi i vaig fer que es quedessin quiets i asseguts. En aquella estranya sala hi havia cinc cadires  la del mig era molt gran i alta. Em vaig sorprendre. Vaig inspeccionar aquella sala i vaig veure que estava tot plenes de portes. Cada porta tenia un número a sobre. N’hi havia sis i totes eren diferents. Em vaig acostar a la immensa cadira i vaig veure que hi havia escrit un petit text. El text deia: Si em vida vos seguir, hauràs d’escollir la porta indicada per trobar el bon camí. Quan un cop entris dins d’una porta, no podràs sortir. I el numero de cada porta hauràs de recordar si al final vols arribar. Veig veure un petit botó al final del text, el vaig prémer i totes les portes es van obrir de cop. Els gossos van  bordar alhora i van anar seguint fins parar-se a davant d’una de les portes. Vaig recordar el número de portar hi vam fer cas dels gossos. Vam arribar a una altre sala, vaig prémer un botó i va passar el mateix. I així dos cops més. Fins que vam arribar al final d’aquell camí. Hi havia una màquina on demanava una contrasenya. Vaig recordar el text que deia a la immensa cadira i vam posar tots els números de les portes que havíem passat. La porta de sobte es va obrir i vam sortir a l’exterior. Vam mirar enredera, no hi havia res, cap forat, cap túnel, no sabia si ho havíem somiat o no. Vam tornar amb la colla. I vam fer com si res.