Perquè m'agrada llegir?

Jo no tinc un llibre especial de quan jo era petita, no me’n recordo del primer, me’n recordo de molts. La meva infància va estar plena de contes i aventures. Entraves en un món fascinant , i allà, jo sola, vaig conèixer el gat amb botes, els tres porquets, la Blancaneus i un noi que es deia Teo, que estava a tot arreu. Quan penso en contes, recordo  la meva àvia. Una dona ja gran amb olleres i molta imaginació. S’asseia al costat del meu llit i s’inventava alguna història perquè m’adormís.

Quan sentia aquelles històries em relaxava, no sé pas de què em relaxava perquè no tenia problemes, però el cas era que em tranquil·litzava. Estava tant pendent de la protagonista que tot m’era igual. De personatges preferits no en tinc, no m’agrada escollir entre tots els de la meva infància, seria com jutjar-los i amb tot els bons moments que em van fer passar tots, seria de mala educació. Els recordo, però no amb molta precisió, per això de preferit no en tinc cap.

I és en el moment en el que el teu cap només pensa en aquelles històries, un home boig que es deia “Marcelino crece pelos”, un nen que trobava un ou amb un dinosaure a dins, un home que es deia Pitus i creava un gran zoo, amb tots i cada un dels animals que hi ha en el món. I aquells llibres de quan tenies tres o quatre anyets, amb lletra de pal, molt gran i molts dibuixos. Pensaves que aquells mons existien, però  a mesura que et feies gran veies que les coses no eren així, que cada vegada els llibres tenien menys fades i menys animals que parlaven, un món més a prop de la realitat.

Amb il·lusió esperava que les classes del dimecres a la tarda acabessin. Arribar en aquell edifici immens ple de llibres, nens i nenes, homes i dones que llegien sense parar. Els hi devia agradar llegir sense parar. Passaves per davant i ni et miraven, estaven tant concentrats en aquelles històries, que semblava que estaven en un altre món. Poder seria això el que els i agradava de llegir. Allunyar-se de la realitat amb milers de lletres i lletres, tan sols això. Era impressionant la quantitat de gent que hi havia, però ningú deia res, només se sentia el soroll de la mosca que molestava, però amb qui ningú s’hi fixava. També hi havia una noia que llegia contes. M’agradava perquè els contes que ens llegia no els havia sentit mai i per si això fos poc, no eren d’aquí de Catalunya eren de tot el món. Aquella noia em semblava màgica. La seva veu em feia submergir-me i trobar la porta d’aquell món tant especial per alguns, però tant avorrit per uns altres. 

L'estètica i el culte al cos són sinònim d'acceptació?

Podríem dir que molts dels joves d’avui en dia tenen molt en compte el seu aspecte físic. Ningú vol ser gras, tenir grans... En resum, ningú vol ser allò que la societat d’avui en dia anomena “lleig”. Cadascú és com és, ningú té els drets suficients com per jutjar-te pel teu aspecte físic o per la roba que duus posada.

Molt de jovent no discrimina per aquestes causes a altres companys, però també hi ha l’altre part dels joves que sí que ho fa. Aquest últim grup té molt alta la seva autoestima,es creuen superiors a tu en tots els aspectes, per això si no vas a la moda, si no tens una cara perfecta o un cos admirable, no volen saber res de tu.

Això que els estan fent en aquests nois i noies no és bo per la seva adolescència i poden agafar complexes. Poden deixar de menjar, poden posar-se molt de maquillatge perquè no se’ls vegi aquells grans, poden fer coses molt pitjor per culpa d’aquells adolescents immadurs.

No has de tenir un cos d’una model, has de tenir el teu cos. El teu cos és una de les coses que et fa ser diferent de la resta de la gent . Has de ser tu mateixa i deixar-te de complexes.

Fet estrany

Fa unes quantes setmanes vaig veure un paper a la porta de la fleca que explicava que es feia una acampada jove als aiguamolls. Els ho vaig explicar a la Mireia i a l’Anna i hi vam decidir anar. Va arribar el dia i ens vam trobar a la porta dels Aiguamolls amb molts de joves que no coneixíem. Va arribar la nit i ja ho teníem tot muntat. Vam sopar i ens vam posar tots en rotllana al voltant d’una foguera. La Mireia es va voler quedar allà, però l’Anna i jo ens avorríem molt. Així que vam marxar del lloc on ens concentràvem tots i vam anar a donar una volta. Tot va començar quan ens vam trobar els gossos d’allà. Es deien Lasca i Xiulet i ens van seguir m’entres ens allunyàvem. De cop la Lasca es va posar a fer un forat al terra i de sobte la Lasca havia desaparegut. L’Anna en Xiulet i jo ens i vam apropar i com que era fosc vam caure en el mateix forat que havia fet la gossa. Em vaig preguntar com podia haver fet un forat tan profund, però tot seguit vaig veure que era un túnel, la gossa havia trobat un túnel. Tots quatre vam seguir caminant al llarg d’aquell fosc i llarg camí fins que al final vam arribar a una gran sala. No sabia on era, ningú sabia on i érem.  Els gossos van començar a en flairar i van inspeccionar tota la sala. Vaig acostar-m’hi i vaig fer que es quedessin quiets i asseguts. En aquella estranya sala hi havia cinc cadires  la del mig era molt gran i alta. Em vaig sorprendre. Vaig inspeccionar aquella sala i vaig veure que estava tot plenes de portes. Cada porta tenia un número a sobre. N’hi havia sis i totes eren diferents. Em vaig acostar a la immensa cadira i vaig veure que hi havia escrit un petit text. El text deia: Si em vida vos seguir, hauràs d’escollir la porta indicada per trobar el bon camí. Quan un cop entris dins d’una porta, no podràs sortir. I el numero de cada porta hauràs de recordar si al final vols arribar. Veig veure un petit botó al final del text, el vaig prémer i totes les portes es van obrir de cop. Els gossos van  bordar alhora i van anar seguint fins parar-se a davant d’una de les portes. Vaig recordar el número de portar hi vam fer cas dels gossos. Vam arribar a una altre sala, vaig prémer un botó i va passar el mateix. I així dos cops més. Fins que vam arribar al final d’aquell camí. Hi havia una màquina on demanava una contrasenya. Vaig recordar el text que deia a la immensa cadira i vam posar tots els números de les portes que havíem passat. La porta de sobte es va obrir i vam sortir a l’exterior. Vam mirar enredera, no hi havia res, cap forat, cap túnel, no sabia si ho havíem somiat o no. Vam tornar amb la colla. I vam fer com si res.