TEXT 103

A un quart i cinc de nou – exactament vint minuts desprès que els marcians desembarcaren a Nova Jersey -  un trànsit febril i sobtat va emplenar la tranquil·la carretera de diumenge entre Nueva York i Filadèlfia , en sentit contrari que ho havien fet els turistes de cap de setmana una estona abans.  Els policies de tràfic no donaven l’abast i quedaven paralitzats per un astorament casi idiota. Els cotxes s’adelantaven uns als altres com una versió dement de les curses esportives. Hi amb una estona a tot el país les estacions de policia eren assetjades per les trucades telefòniques continues, per veïns que apareixien per allà amb roba interior, per frenètiques mestresses de casa que havien abandonat el llit sense maquillatge hi ha vagades sense el seu radiant somriure matiner. Els hospitals s’emplenaven de casos nerviosos, de col·lapses  cardíacs, de fractures múltiples: al caure de uns quant pisos, al caure als seus peus, al ser atropellats per tota classe de vehicles. En els llogarets les persones s’agenollaven suplicant pietat al Creador per la seva fatal ira.

Text 51

El bar de l’ institut estava ple  d’alumnes que parlaven amb veu molt alta, alegres perquè era el primer dia de curs i feia bastant de temps que no es veien. Estudiants que demanaven a crits un crosant de xocolata o un refresc ben fresquet, perquè ja començava a fer calor, noies escandaloses que emetien rialles tan esgarrifoses com alegres de l’il·lusió de tornar-se ha veure, cambreres amb davantals tacats de tomata dels entrepans, arremangades i sufocades , alumnes que tractaven de convèncer al seu professor que no els suspengués, dones de la neteja bromistes que explicaven acudits i fregaven la barra i el terra. Encara que les dues portes del bar estaven obertes de bat a bat perquè hi  passés l’aire, el fum que treia el forn  coïa als ulls i la gola i hi feia una calor asfixiant.

Diari

1 de Juny, divendres

Quan m’he despertat, una assafata m’ha dit que ja estàvem a punt de arribar a la destinació:  Tallin (Estònia). Hem baixat de l’avió i hem trucat a un taxi que ens portés a l’hotel (són molt cars) . Som el grup de quan anàvem a l’ institut, els mateixos, ni un més ni un menys: La Paula, la Marta, en Pere, en Sergi, la Joana, en Marc i jo.

Hem arribat a l’hotel a les 3 del migdia, fa molta fred. Som estiu i fa fred, que estrany. Per Nadal es deuen banyar a la piscina? Que divertit. El que més ma captat l’atenció quan hem entrat el poble ha sigut la forma de les cases i els edificis històrics. Tenen els taulats molt estranys. L’església de Sant Nicolàs té els taulats en forma de con, rodons acabats amb punxa! Tots els edificis són molt alts, poder 4 pisos! I el més estrany és la manera de distribuir les cases, totes estan mirant cap a l’església principal. Cap a dos quarts de cinc, quan tothom ja ho tenia tot instal·lat a les habitacions, hem decidit de anar a prendre alguna cosa per algun bar, i veure la ciutat.  És molt gran i pels carrers de la ciutat et pots perdre. Tot el poble té un aire medieval, carrers de pedres, muralla que envolta el centre històric... en fi era com tornar al passat.  Eren les 7 quan acabàvem de prendre la cervesa (que per cert és diferent a la d’Espanya, té el seu punt) i hem decidit a que ens quedaríem per aquí a sopar i després ens aniríem de  festa. A les vuit ens han servit el sopar, era la última hora que els restaurants servien menjar, sopen molt aviat. Hem acabat i hem hagut de sortir del centre històric (la muralla) per anar a una discoteca.

Ara mateix són les 10 del matí i tothom està dormint, sóc l’única que he baixat a esmorzar, vam tornar tard.

10 de Juny, diumenge

Ja torno ha ser a l’avió, estic molt cansada. Han passat 8 dies i tots han sigut meravellosos. Hem fet tantes coses! : La Paula i  la Marta estan dormint, en Pere, en Sergi, la Joana i en Marc estan jugant a cartes i jo estic escrivint  en el diari de viatge.

Dins del casc històric esta bé, però a  fora, a fora és impressionant! Tot és molt modern, la majoria dels edificis són de vidre, moltes botigues de tota mena, centres comercials, discoteques, bars...! Increïble. Però si et dic la veritat me ne cansat bastant. Prefereixo la platja, la sorra i el sol, que no pas el fred, les botigues i tot el que hi ha allà. Tinc ganes de tornar a estar al meu poble, on allà tothom és la meva gent.

Vam anar a visitar Toompea, un castell de l’edat mitjana. En Pere i la Paula estaven entusiasmats quan el van veure, a mi no em va agradar gaire. També vam anar al parc de Kadriorg, alló si que em va agradar: flors, estanys amb ànecs, arbres, resumint; NATURALESA. Un dia, no me’n recordo quin, teníem gana i vam decidir comprar alguna cosa en una parada que hi havia al mig del carrer. La Joana va demanar i aquella gent va començar a cridar i aixecant les mans ens van fer fora,  no se pas el que els hi va agafar, només volíem comprar.

Són les onze de la nit, ja estem arribant a Barcelona i començo a tenir son. Intentaré dormir l’estona  que em queda ja que no m’aguanto. 

Roba una ambulància aturada en un carrer d'Olot

El passat dijous un home va robar una ambulància al carrer de Sant Rafael, quan els propietaris de l’ambulància estaven atenen a una dona gran que havia caigut de les escales.

La propietària d’un establiment que hi ha a davant de on van passar els fets, ens assegura que era un home de mitjana edat amb un passamuntanyes i vestit tot negre. Quan se’n va adunar va trocar ràpidament a la policia, però quan van arribar ja era massa tard, ja no n’hi havia cap rastre. L’ambulància es va trobar al cap de dos dies a un descampat entre Olot i Les Preses. El vehicle estava en perfectes condicions per fora, però per dins estava en pèssimes condicions; algunes coses cremades i tot destrossat.  La dona gran que necessitava ajuda, no va ser atesa ràpidament i li va venir un infart de cor i ara esta ingressada a L’hospital de Sant Jaume d’Olot. Busquen el culpable, però no tenen suficients proves.

Activitat-1 Poema

L’habitació era bonica i lluminosa,

des d’una hora lluny es veia aquella petita rosa.

Pel finestral i podies veure el gran passeig,

ample i llarg. Des d’aquelles vistes

se sentien les veus alegres

d’uns noiets que jugaven a fer el boig

                                                                                         

I allà, estava jo, davant de la finestra

mirant l’alegria de l’altre gent,

mentre que la meva anava desaparaguent.

Recordant tot el que va passar en aquella habitació,

amb aquella dona que em va fer ser el millor del món.

Invent encertat?

 “Tot va començar quan un dia algú va decidir que inventaria un aparell, un aparell que revolucionaria al món.”

Tota la gent ha mirat algun cop la televisió. Alguns si passen més estona alguns menys que d’altres, però tothom la mira. Si raonem una mica, la televisió és un caixa quadrat o rectangular, amb una pantalla i un comandament a distància. Hi ha gent que es queda 4 hores mirant aquella caixa amb forma. Ja fa molt de temps, no existien  i la gent s’ho passava igual de bé o millor dit, s’ho passaven molt millor. Era una altre època. Tot va començar quan un dia algú va decidir que inventaria un aparell, un aparell que revolucionaria al món. A hores d’ara si no haguessin inventat la televisió ningú se n’adonaria del que estigués passant al món. Sí, tindríem la radio, però és diferent. Hi ha moments que la TV hi fan coses interessants, que hi pots aprendre alguna cosa, però hi ha dies que agafes el comandament , encens la TV i et surten programes que penses:” qui deu estar mirant això? Quina estafa de programa. Vas passant de canals hi vas trobant gent 

  

El nàufrag

Quan es va fer fosc, Xèrica el va anar a veure. D’amagat, perquè ningú la veiés.  Va arribar on havien tancat el nàufrag, una cova fosca i tenebrosa. Xèrica  fabricà una mena de torxa,  i a la punta i posà moltes fulles perquè cremessin i pogués veure-hi a la cova. Quan ho tingué fabricat, la va encendre i entrà. L’home blanc estava estirat a terra, mort de fred i dormint. Amb la llum es despertà i s’espantà. Xèrica  li va dir que no tingués por d’ella, que no li faria res.  Ella li digué que s’esperés un moment, que de seguida tornaria. Va anar a buscar una manta que ella havia teixit per la seva mare abans que es morís, una miqueta de menjar: fruites del bosc i una miqueta de carn, i li portà. L’home s’ho va menjar amb gust, es notava que feia molt de temps que no menjava. Després ella li portà aigua, i ell se la va veure. El nàufrag li donà les gràcies, i li va preguntar per què l’ajudava. Ella li respongué que no hi havia dret que matessin a un pobre home que no sabia d’on venia. El nàufrag la va mirar i li va dir que vingués al seu costat i que s’abrigués amb ell a la manta, que feia molta fred. I així fou, els dos s’adormiren. El foc de la torxa que havia fabricat es va consumir tot va tornar a ser tenebrós. L’endemà l’home es despertà i va despertar a Xèrica. Ella tota nerviosa se’n va anar correns i li va dir que tornaria quan es fes fosc. Ja havia sortit el sol quan tots els altres de la tribu es van reunir i van decidir què fer amb l’home blanc. Gàtova no parava de repetir que l’haurien de degollar, i cremar el seu cos i fer arribar el seu cap a l’amo de l’illa. Però Xèrica s’hi resistia i deia que no. Al final els altres membres de la tribu van decidir que el curarien, li donarien el tipus de roba que portaven ells i que li preguntarien si volia formar part de la tribu. Tots menys Gàtova deien que es veia un bon home. I això van fer, el canviaren de roba, el pintaren i li van donar un collaret com a símbol de pertinença al grup. Ell encantat va dir que s’hi quedaria i els va donar les gràcies.  Es va fer fosc i Xèrica va anar on dormia el nàufrag, s’acostà a ell i la va fer un petó, ell li va tornar el petó i es van adormir. Al cap d’unes setmanes, Xèrica i el que era anomenat l’home blanc es van casar, però Gàtova no ho va trobar just. Ell feia molt de temps que li agradava Xèrica i li va demanar compromís però ella  va rebutjar l’oferta.  Quan s’estaven casant, Gàtova entrà amb  una llança i intentà clavar a l’home, però no encertà i tocà a Xèrica. Al cap d’uns dies ella va morir i l’home blanc va anar cap  a Gàtova i li va dir que sen penediria del que havia fet. Al cap d’unes setmanes Gàtova morir. L’home el matà amb una daga. L’home blanc va passar a ser l’amo de la tribo. 

Activitat-2 Carta d’amor

Ets aquella flor que mai es panseix, aquella rosa que sempre està al meu jardí, però que mai morirà. I en el cas que la rosa morís, l’amor que sento cap a tu també morirà. Cada dia et cuido, cada dia et rego, cada dia que passo lluny teu és l’infern per mi. Ets el sol, el gran sol del meu món, el que fa que jo pugui viure. Si el sol no hi fos, jo no estaria en aquest fred i gran món. Quan estàs a prop meu sento la teva olor, el teu agradable olor, rosa fresca , mai pansirà si està a prop teu. M’agradaria que m’acompanyessis en el gran camí de la vida que em falta per descobrir, junts tu i jo, sense saber on anem, triant camins per anar seguint, sols. Mirar-te a la cara i veure aquell somriure, tan maco que tens, ho canvia tot. Tot es torna especial, tot es torna bonic en aquell precís instant. Tor és fosc quan tu no i ets, hi ha una immensa foscor al meu voltant, però tot canvia quan et veig, una petita llum es veu al final d’aquell lloc tant trist i tenebrós. Et vas apropant i van tornant els colors vius del món, va tornant la meva felicitat. 

Carta al Director

“Si domas a un caballo con gritos, no esperes que te obedezca cuando le hables” (Dagobert D. Runes)

És així una trista veritat. Hi ha dos tipus d’alumnes;  “A” els que s’aguanten tota la ràbia i no diu re, i “B” els que exploten i deixen anar de tot i més. Cada vegada que un professor t’escridassa i et renya, et poses de mal homor. Jo crec que els professors també els sent malament que els contestin d’aquella manera, una manera bruta i mal parlada. Però també s’ha de dir, que hi ha professors que et posen el dit a la llaga, que saben que els seus alumnes estan a “l’edat el pavo” i que hi ha coses que no es poden controlar. A la nostre edat, ja m’agradaria veure’ls en una classe. N’estic segura que més d’un professor era un dels “B”, recordar vells temps no els hi aniria malament. Molts d’ells volen un silenci absolut, que no han sentit mai que no existeix el silenci absolut? Però tot s’ha de dir, són ells els que manen en una classe i qui tenen el poder d’aquella aula, no i pots fer re.

                                                          Meritxell Vidal Feliu.

Ara fa un temps

Estava jo tan tranquil·la  mirant la televisió perquè era el meu dia lliure quan , de sobte, en Martí, el meu nebot, em va preguntar si li podia explicar una història perquè s’avorria. Vaig tancar la televisió i vaig començar a explicar-li la història d’un antic professor que quan jo era  petita em va marcar molt. En aquells vells temps, jo anava a l’ institut, tenia un professor molt estricte que ens posava molts deures, però que sempre t’explicava les seves anècdotes. Ens feia riure, encara que a vegades s’enfadava i feia una miqueta de por. “Tu estàs imaginant? –li vaig dir, en Martí”. Tot emocionat em va respondre que sí. Tornant a la història ens posava molts deures [ i sempre]. En Martí em va interrompre i em va dir que aquesta part ja l’havia explicat! Ostres, és veritat! Vaig respondre. Si no m’equivoco anàvem per aquí vaig dir. A les seves classes ribies, t’ho passaves bé, super bé! Però s’obretot aprenies moltissimes coses. Era un home gran, més o menys uns 60 anys. Cridava contínuament, però si necessitaves alguna cosa sempre t’ajudava. Però un dia... ¡ Martí ! Cridà la seva mare, anem cap a casa va! No mare va respondre, la tia m’estava explicant una història i ara no sé què li passarà al professor! Ja te l’acabarà d’explicar una altre dia, rei. Vale, va respondre en Martí, em va fer un petó i se’n va anar amb la mare. 

Activitat-1

Va arribar fins al cim, va donar dues voltes sobre seu. Veia el mar per tot arreu. Es quedà una estona mirant allà, a l’horitzó i es preguntà a ella mateixa: Pare, com ho puc fer per tornar-te a veure? Una ràfega de vent tornà a bufar després de pronunciar aquelles paraules. Ella tota sorpresa digué: Sé que em protegiràs, que mai em deixaràs sol, que em guiaràs en el camí correcte. Tot d’una els ocells van callar i alhora va cridar: ¡ Perquè ! Una gran tristó l’envaí , s’assegué i es posà a plorar. Va treure un pot de ceràmica, l’obrí i plorant deixà anar les cendres del seu pare perquè el vent se les emportés , caiguessin al mat o a la terra i creixessin llavors en honor seu. Tornà a tapar el pot i el deixà a terra. Va treure una foto de la butxaca   on es veia ella i el seu pare a la plaça del poble, somriguent i amb un got a la mà. La va agafar amb força, li va fer un petó i la deixà que caigués al mar, on s’enfonsaria.