Ara fa un temps

Estava jo tan tranquil·la  mirant la televisió perquè era el meu dia lliure quan , de sobte, en Martí, el meu nebot, em va preguntar si li podia explicar una història perquè s’avorria. Vaig tancar la televisió i vaig començar a explicar-li la història d’un antic professor que quan jo era  petita em va marcar molt. En aquells vells temps, jo anava a l’ institut, tenia un professor molt estricte que ens posava molts deures, però que sempre t’explicava les seves anècdotes. Ens feia riure, encara que a vegades s’enfadava i feia una miqueta de por. “Tu estàs imaginant? –li vaig dir, en Martí”. Tot emocionat em va respondre que sí. Tornant a la història ens posava molts deures [ i sempre]. En Martí em va interrompre i em va dir que aquesta part ja l’havia explicat! Ostres, és veritat! Vaig respondre. Si no m’equivoco anàvem per aquí vaig dir. A les seves classes ribies, t’ho passaves bé, super bé! Però s’obretot aprenies moltissimes coses. Era un home gran, més o menys uns 60 anys. Cridava contínuament, però si necessitaves alguna cosa sempre t’ajudava. Però un dia... ¡ Martí ! Cridà la seva mare, anem cap a casa va! No mare va respondre, la tia m’estava explicant una història i ara no sé què li passarà al professor! Ja te l’acabarà d’explicar una altre dia, rei. Vale, va respondre en Martí, em va fer un petó i se’n va anar amb la mare.