Dimecres 17 de Febrer (diari)

I és que pensar que fa res estàvem junts... Jugàvem a cartes, que era el que més t’agradava i miràvem la televisió, comentant els més petits aspectes de les series que ningú més veia. Tenia el pressentiment que mai te’n aniries, que mai em deixaries sola. Però un dia, te’n vas anar.

Va ser un dia trist i plujós i tu ja no eres a casa. Feia quatre dies que l’ambulància t’havia vingut a buscar a les cinc del matí i et portaven a l’hospital. Jo em vaig quedar a casa, mirant com plovia a la terrassa, alhora que les meves llàgrimes es confonien amb la pluja que queia del cel.  La lluna em mirava i em consolava amb la seva llum al mig de la fosca nit. Ella em convidava a pensar en veu alta, a explicar-li què havia passat i em feia companyia en aquella nit. Els dies m’anaven cabent a sobre, com el pesat pressentiment que tenia, a dins del meu petit cor, de que et quedaven pocs dies de vida.

No i podia parar de pensar. No podia parar de pensar en tu, i en el perquè te’n havies d’anar i deixar-me sola en aquest gran món. Al teu costat em sentia bé. Em sentia agust i protegida, però aquests sentiments se’n van anar el dia de la teva mort. L’enterrament va tenir lloc un dia desprès. Però aquest dia va ser estrany. Va sortir el sol, i aquells raigs d’escalfor que bronzejaven la meva blanca pell m’ho van deixar tot clar. Tu no te n’has anat, estàs aquí al meu costat. Jo se que em protegeixes i em vigiles i que mai em deixaràs sola.

I pot ser el motiu pel qual estic seguint endavant, esforçant-me dia a dia. I ara, quan veig el sol sortir entre les muntanyes, se que as tornat a nàixer. Jo se que tu ets el sol que m’il·lumina cada matí i que mai deixarà de sortir.

És estrany aquest sentiment que tinc a dintre, saps que vull dir estimat diari? Jo ara no el puc descriure, no hi ha paraules per descriure’l, però poder d’aquí uns anyets quan torni a llegir aquesta pàgina del diari ho sabré explicar i serà llavors quan sabré de segur que ho he superat i que algun dia em podré reunir em tu.